Fitxa d'excursió:
Comarca: Tarragonès
Municipi: Tarragona, La Mora
Punt d'interès: Costa Tarragona, Punta de la Mora, El Mèdol.
Ruta: GR-92 i GR-172
Data: 10/06/2012
Integrants: 21
Dificultat: Moderada
[ Escala: Nul·la/Baixa/Moderada/Mitjana/Alta/Extrema/Mordor ]
Un assolellat dia del més de juny.. sí assolellat.. feia sol.. feia un sol de justícia.. feia un sol que cremava les pedres...
Hem sortit massa tard.. eren un quart d'onze quan posàvem el peu a la Platja del Miracle.. massa tard.. el sol ja estava massa alt.. però tot just acariciava la pell, es guardava, es reservava... sabia que la seva Victòria era segura.. una feina lenta i ben feta, tan implacable com continuada..
Amb encara poca gent omplint les platges, s'ha anat superant els sortints de roques que les separen sense dificultats.. s'ha anat avançant amb més o menys èxit i seguint sempre una ruta propera al mar allí on la seguretat d'anar sol feia encara aconsellable aproximar-se . A la Platja Llarga la gent ja feia notar la seva multitud, i la calor el seu pes, però protegits amb crema factor 30, una gorra i olleres de sol, tot estava controlat..
Dues cales més i ja es divisava la Torre de la Punta de la Mora, una construcció defensiva del segle XVI en al que, tot i intentar l'aproximació, aquesta està dins els terrenys d'un càmping i no s'hi pot arribar.
Tornem enrere sobre els nostres passos i emprenem el camí cap a l'interior, ens allunyem de la costa per sota un pinar d'ombra genreosa (un respir!!) i així, fent ziga-zagues una mica a ull, arribem al camí que ens porta a creuar primer la via del tren per sota, i després l'antiga carretera nacional N-340, que per sort ja no té el tràfic que tenia ja que el pas és a nivell. Un cop passada aquesta passem per sota la nova autovia de la N-340 i (tot i que es pot passar per damunt una passarel·la una mica a la dreta) seguim recta i també passem per sota de l'autopista AP-7.
Just passada aquesta girem a la dreta i enfilem un sender del GR-92 que ens mena directament a la Pedrera del Mèdol. A l'entrada hi ha un noi que pregunta la procedència, i el que no tinc clar si treballa per Avertis o l'Ajuntament. A l'entrada hi ha un cartell cantant les meravelles d'Avertis per oferir-nos aquest espai, tot i que és del Museu d'Història de Tarragona.. El tamany de la pedrera és enorme, uns 200 metres de llargada i una amplada d'entre 10 i 40 depenent del lloc.. ens hi perdem una estona per la multitud de corriols que hi ha.
Tot i l'ombreta agradable que es troba en la protecció de la pedrera, en sortir reprenem la marxa sota un sol encara més alt, més vertical i més implacable.. A desaparegut la meitat de l'aigua i no hi ha fons a la vista fins pràcticament al final de recorregut.. Encara no hem dinat i no portem ni la meitat del trajecte.. no té bona pinta..
Continuem avançant per pistes forestals que no proporcionen gaire protecció.. i quan portem 3 hores i mitja de camí decidim para sota un pi a l'ombra i menjar i beure i esperar a recuperar-nos de la calor.. fa una estona que es veien alguns núvols dispers
os a la distància que semblen acostar-se, així que es decideix esperar a veure si tapen el sol.. Quan es porta una estona, els núvols han crescut.. en poc haurien de tapar el sol (finalment sembla que en breu el sol haurà perdut la batalla.. ) i per tant es decideix reprendre la marxa...
Sense gaires incidents es boreja el camp de golf d'Els Pallaresos i deixant a mà dreta entre els arbres el nou Centre Penitenciari de Mas d'Enric enfilem de baixada cap a les urbanitzacions, on tot i intentar borejar-les el màxim possible, hi ha hagut efecte urbanització i pèrdua sense remei.. després de vagarejar pels carrers una estona sempre en sentit cap al mar.. encara n'hem sortit ben parats, a peu d'autopista.. sols mig kilòmetre massa al est!! Rectifiquem i ens disposema passar la TP-2031, la carretera d'El Pont d'Armentera, s'ha de fer primer en un sentit creuant pel mig i després per sota per un túnel més llarg que un dia sense pa...
Ens desviem cap a l'ermita per anar a buscar la font del Llorito, a la que arribem poc després però l'aigua té un regust.. potser pel cansament, potser per tones de crema solar... qui sap, millor no veure'n... ens hem acabat la que portàvem sense poder reomplir..
Continuem ja fins a Tarragona i el Camp de Mart sense més novetat. A part de les pedres que es distingeixen entre els murs dels camps de pagès i alguns desaigües del Cementiri.
1 comentari:
Un relat amb molta floritura (i faltes d'ortografia, òbviament) que crec que no acaba de mostrar els moments de drama que es devien sofrir durant la "passejada"...
Iteressant "l'ull d'arqueòleg" observant els marges de pedra seca, bé,bé.
Publica un comentari a l'entrada