Els Avencs de La Febró

Un dia ideal per anar d'excursió: fred, plugim i l'amanida de formatge de cabra (ranci) del sopar de la nit anterior que va fent aparicions espetegants i estelars. En Jordi ha fet setze cops aquesta excursió i no li fa res fer-la un altre cop. És així ell, un home constant.
La Febró es troba a mig camí entre Prades i la Mussara, on parem a esmorzar al refugi. Evidentment, mig entrepà de formatge aquí dalt és com un de sencer a Can Fanga. Evidentment, el setanta-cinc per cent de la població pixapinaire no en té ni idea d'on cau la Mussara. "La Musaranya?" "No, la Mussara,senyora, prop de Tarragona." "Ah! On les nuclears?" "Si, si, allà aprop."

El camí parteix d'un revolt abans d'arribar a la Febró, del qual només us sé destacar una casa groga en un dels extrems del poble. Deu ser habitada per l'artista bohemi de la zona, especialista en marines. El Jordi es diverteix tirant pedres a tot toll gelat que troba pel camí. Finalment trobem un sender de veritat, com cal, que s'enfila muntanya amunt fins arribar als avencs (si, si, els avencs són a la part de dalt. Això és Tarragona, tot és a l'inrevés). Dalt del turó les vistes són immillorables, si no fos per un tou de boira no ens permet ni veure'ns els peus. El Jordi, però, insisteix a descriure'm tot el que veuria si es poguès veure, està clar, que si el Montsant, que si el Balcó del Priorat, etc.

Els avencs de la Febró són una cosa ben rara, la vegetació frondosa i el terra relliscós com una mala cosa. L'avenc de la "dreta" és molt salvatge i difícilment es distingeix el camí, un pél angoixant però molt recomanable. S'ha de grimpar, hi ha algun tram sota la roca i pots fer el mico en totes les seves variants. L'avenc tradicional, el de l'esquerra, està molt més net i és més recte i profund que l'altre, amb alguna cova amb estalagmites i tot.

A la tornada, el Jordi prem l'accelerador: en algun moment, de cua d'ull, em sembla veure que arribem fins als cinquanta quilòmetres per hora. Deu tenir gana
 
Fitxa tècnica:
Duració: entre dues i tres hores. Incloem badades, caigudes, pixades, insults i fotografia de camp.
Desorientacions: cap ni una, ja que el nostre guia se sap de memòria la ruta (faltaria!) i no hi era el senyor Manel.
Caigudes: En Jordi només una, però que hagués estat d'aquelles caigudes que et sap greu de no portar una càmera de video a sobre per inmortalitzar el moment. En 78, dos cops de cap contra la roca (d'aquells que resonen) i dos caigudes de cul. Un bon combo
Interaccions amb éssers animals: ni una. Erem els únics pringats amb moral per fotre's a caminar en un dia de gossos com aquell.